Центральный Дом Знаний - Алькой

Информационный центр "Центральный Дом Знаний"

Заказать учебную работу! Жми!



ЖМИ: ТУТ ТЫСЯЧИ КУРСОВЫХ РАБОТ ДЛЯ ТЕБЯ

      cendomzn@yandex.ru  

Наш опрос

Как Вы планируете отдохнуть летом?
Всего ответов: 905

Онлайн всего: 1
Гостей: 1
Пользователей: 0


Форма входа

Логин:
Пароль:

Алькой

стр.: 1  2

Алькой, город в провинции Аликанте в историч. области Валенсия на юго-востоке Испа­нии. Ок. 40 тыс. жит. Суконные и бумажные фабрики (производство папиросной бумаги).


Алькой (испAlcoyбаскAlcoiкатAlcoi), город и муниципалитет в Испании, входит в провинцию Аликанте в составе автономного сообщества Валенсия (автономное сообщество). Муниципалитет находится в составе района (комарки) Валье-де-Алькой. Занимает площадь 129,86 км². Население 61 417 человек (на 2010 год). Расстояние до административного центра провинции — 60 км. Расположен у слияния двух потоков реки Серпис, севернее города Аликанте.

Поселения на месте города существовали ещё до прихода римлян. Современный А. был основан маврами, назвавшими его по имени города Алькойль в Африке. В 1800 году в городе была создана первая текстильная фабрика, здесь же располагалась первая испанская промышленная школа. 

Главные отрасли экономики: текстильная, бумажная (производство папиросной бумаги), пищевая, трикотажная, кожевенно-обувная, машиностроение. А.— финансовый, торговый и культурный центр близлежащих районов. Недалеко от города ведётся разработка лигнита. Железная дорога.

В городе находятся руины иберийского поселения с остатками греко-романской керамики. Среди исторических зданий — местный археологический музей. В монастыре Сант-Агусти (Sant Agustí), реконструированном в XVIII веке, имеются образцы живописи XVI века. Католическая церковь Санта-Мария в стиле валенсийского барокко.

В А. ежегодно 5 января проходит кавалькада царей-волхвов — праздничное шествие, которое имеет почетный статус представляющего национальный туристический интерес. В апреле проводится фестиваль Moros y cristianos в честь св. Георгия (исп. San Jorge) — покровителя города, который, по преданию, в 1276 году помог христианам разбить мусульман в битве у А.


Alcoi és una ciutat valenciana, capital de la comarca de l'Alcoià i cap de partit judicial. És la sisena ciutat més poblada de laprovíncia malgrat la seua orografia. Està situada al nord de la província d'Alacant i forma part de les Comarques Centrals.

El seu terme municipal delimita amb la província de València, pel terme municipal de Bocairent a la serra de Mariola. Limita amb els termes municipals de Banyeres de Mariola, Benifallim, Bocairent, Cocentaina, Ibi, Onil, Penàguila, la Torre de les Maçanes i Xixona.

Fundada el 17 de maig de 1256 per controlar la ruta d'Alacant a Xàtiva i de Villena a Cocentaina, la ciutat va ser pionera en laRevolució Industrial al País Valencià dins els sectors tèxtil, paperer i metal·lúrgic. El nucli antic d'Alcoi és hereu de l'urbanisme que es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XIX i principi del segle XX, si bé les seues cases i carrers estan condicionats per actuacions anteriors. Al llarg de les últimes dècades, s'ha anat diversificant vers el sector serveis i un nouvingut turismed'interior.

El document més antic que fa referència al topònim Alcoi és el Llibre del Repartiment de 1248, que anomena el riu Serpis Alchoy: "Inter rivum de Alchoy et rivum de Colzentaina".  L'origen de la seua etimologia no està ben definit; existeixen tres possibilitats: Coromines defén l'origen àrab i creu que prové d'al-qaui, que vol dir 'el fort', 'el ric', 'el poblat'. No obstant això, l'arabista Carme Barceló apunta que en aquests casos s'utilitza el gènere femení; per tant, es diriaal-qaw-wíyya, i la seua transcripció al llatí seria Alcavia o Alcovia.  Tant el diccionari Alcover-Moll  com el filòleg Enric Moreu-Rey apunten la possibilitat de la seua procedència llatina al vincular collis, 'coll', amb l'article àrab al-: Alcollis.  La tercera opció és la procedència ibèrica, defensada per Remigio Vicedo, Juan Faus i Josep Tormo entre altres. Joan Antoni Sempere proposa que és el resultat de la combinació d'ILI i CUGI, Ilicugi, que voldria dir "camp del poble". 

Quant a la grafia, entre els segles XIII i XVI apareix escrit tant amb la forma Alcoy com Alchoy.  Més tard, al segle XVII, es comença a emprar majoritàriament la forma Alcoy però també apareixen de manera esporàdica les formes Alcoi i Alcodii, que és una reconstrucció llatinista dels escrivans. Després de la desfeta d'Almansa, el règim borbònic imposa l'ús del castellà en la documentació oficial als territoris del Regne de València, i el 1815, amb la fixació de l'ús actual de les grafies y/i en castellà, es reforçà l'ús del topònim Alcoy.  Avui en dia, en català Alcoi s'escriu amb i llatina, adaptant-lo a lesnormes de Castelló de 1932; l'ús d'aquesta forma es generalitzà a finals dels anys setanta i de la dècada dels vuitanta. Un dels primers erudits que usa la forma Alcoi és l'arqueòleg Camil Visedo Moltó (1876-1958) en "Un enterrament prehistòric al barranc del Cinc (Alcoi)", edició de l'any 1937 de l'Institut d'Estudis Valencians. 

Al terme municipal s'hi troben diversos testimonis prehistòrics; un dels més antics és el jaciment mosterià del Salt. A les muntanyes situades al voltant de la població hi va haver poblament d'altura ibèric, així com petits assentaments rurals ibers, fenicis i romans. A la zona es trobaven diverses alqueries sarraïnes disperses, dins i fora de l'actual nucli urbà, dependents de l'enclavament fortificat del Castellar, sota el control polític de la Taifa de Dénia.

És el 17 de maig de 1256 quan Eiximén Pérez d'Arenós, lloctinent i procurador de Jaume I, va promulgar la carta de poblament d'Alcoi a Xàtiva. La vila va anar creixent darrere el seu recinte emmurallat i les alqueries musulmanes de la zona van desaparéixer quasi immediatament fins a quedar tan sols les de Barxell i Xirillent, a les terres altes, controlades pel castell de Barxell. La seua fundació responia a la voluntat de controlar la ruta d'Alacant, Regne de Castella en aquells temps, a Xàtiva i de Villena a Cocentaina, així com la propera frontera amb Castella.

Reconquerida pels musulmans, fou presa de nou pel rei Jaume I, que va sufocar les revoltes del cabdill Al-Azraq el 1276, data en què se suposa que es va destruir la fortificació del Castellar i Setge d'Alcoi. Aquestes insurreccions dels musulmans van donar origen al patronatge de sant Jordi segles després, al qual la tradició atribueix la seua cèlica defensa de la ciutat. Pere III el Cerimoniós va atorgar Alcoi a Roger de Llúria. Sota el seu senyoratge, als segles XIII i XIV començaren a prosperar les agrupacions tèxtils gremials. El desenvolupament de la manufactura de la llana va atraure gent de la rodalia a instal·lar-se a Alcoi. Alfons el Magnànim la va incorporar a la Corona d'Aragó el 1447.

La ciutat fou afectada per l'expulsió dels moriscos el 1609, que s'hi varen resistir radicalment. També foren greus les repercussions de la segona Germania al segle XVII. Durant la guerra de Successió espanyola Alcoi es posà al costat dels Àustries i fou ocupada el 1708 després d'un llarg setge: el cabdill populista Pereira hi fou executat. En la guerra del Francés, el general anglés aliat Wittingham hi derrotà les tropes napoleòniques.

A mitjans del segle XIX començà un fort desenvolupament industrial fins que la ciutat va esdevenir escenari d'importants moviments obrers. En 1844 la vila va rebre el títol de leal ciudad, atorgat per la reina Isabel II d'Espanya, per la seua lleialtat durant la Primera Guerra Carlina. Entre 1873 i 1876 va viure episodis revolucionaris (la revolució del Petroli) i els obrers arribaren a dominar la ciutat el juliolde 1873 en el decurs d'una vaga general iniciada per reclamacions salarials que va esdevenir un veritable motí contra l'alcalde Agustí Albors (Pelletes). Els obrers s'apoderaren de l'edifici municipal, Albors va morir i durant tres dies la ciutat va ser governada per un Comitè de Salut Pública revolucionari presidit per Severino Albarracín. Finalment intervingué l'exèrcit i la ciutat fou ocupada militarment.

La industrialització va donar lloc a la formació fora del nucli antic de la població de barris obrers perifèrics com Santa Rosa i l'eixample, al voltant de la carretera Alcoi-Xàtiva, i més tard el Viaducte, laZona Nord i Batoi.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil, fou una plaça forta del socialisme i l'anarcosindicalisme.

A partir dels anys 1950 la ciutat va atraure una immigració important. A les industries tèxtil, paperera i metal·lúrgica es va unir l'alimentària (dolços, licors, olives farcides) i més avant la perfumera.

Alcoi presenta un clima mediterrani amb un lleuger matís continental per la relativa altura mitjana existent, de 450 a 600 metres en el nucli urbà i de 450 a 1350 metres al terme municipal. Es caracteritza per tindre un hivern fred: 7,5 °C de mitjana al gener i 25 dies de gelada als punts de més alçada; ocasionalment es presenten precipitacions en forma de neu als cims i en menor grau a la ciutat. A l'estiu es registra una temperatura mitjana de 23,5 °C i màximes al juliol i l'agost de 43 °C.

La temperatura mitjana anual a Alcoi és de 14,6 °C i el nombre d'hores de sol és de 2.600 a l'any, un dels valors més baixos de la província. La pluviometriaés variable; habitualment s'hi assoleixen entre 350 i 850 mm, amb un valor màxim de 1.120 mm en 1986 i un mínim de 209 mm en 1952. La mitjana de dies de pluja és de 55,5 dies, i les pluges torrencials són un fenomen habitual a la zona.

La ciutat està envoltada per les muntanyes següents: les ombries del Menejador, al carrascar de la Font Roja (1.352 m); la serra dels Plans, a la Carrasqueta (1.330 m); el Biscoi (1.162 m) i l'Ull del Moro (1.051 m), a la Serreta, junt amb la solana de la serra de Mariola (1.131 m als Talecons); l'alt de les Pedreres (1.057 m); Sant Cristòfol (920 m), i el Castellar, amb 870 metres.

El contrapunt a les muntanyes són les valls, que alternen amb aquestes (Polop, Barxell, la Canal, la Rambla, Regadiu, Molinar, etc.)  i conflueixen al barranc central que parteix Alcoi en dos.

Al terme municipal predominen els pendents entre el 7-15% i el 15-30% en piemonts i vessants intermedis. A la part culminant de les serres, escorrancades i barrancs, fins i tot dins la ciutat, els pendents sobrepassen el 30%.  Per la seua situació, la població és ideal per la pràctica del senderisme. 

La vegetació conserva restes del bosc autòcton mediterrani, principalment al carrascar de la Font Roja, amb exemplars arboris d'alzines (Quercus ilex),teixos (Taxus baccata), aurons (Acer granatense), freixes (Fraxinus ornus), galers (Quercus faginea), roures, moixeres (Sorbus torminalis), i arbustives com el ginebre (Juniperus communis), el marfull (Viburnum tinus) i les violetes (Viola odorata). El bosc primigeni està dominat per la carrasca (Quercus ilex rotundifolia), un estrat molt ric en matolls i lianes, i una vasta varietat d'herbes aromàtiques. En altres masses forestals de repoblació predominen lespinedes, amb la presència del pi blanc (Pinus halepensis) en detriment del pi pinyoner (Pinus pinnea) i del pinastre (Pinus pinaster); els pins suposen el 85% del total del boscos.

La Font Roja ja estava protegida per les lleis en el segle XVI. La zona presenta una forta resistència a la desertificació i a l'erosió malgrat la seua proximitat a zones completament desertificades de la província d'Alacant i de les pluges torrencials típiques de la zona. El major perill són els incendis forestals, per la qual cosa tot el terme municipal disposa de mitjans de prevenció de la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge. L'especulació urbanística és una amenaça recurrent. 

Dins la ciutat i la Font Roja es poden veure exemplars d'oms amb senyals de resistència a la grafiosi, amb rebrots en èpoques de pluja i temperatures poc extremes. Es conserven alguns boscos de ribera per tot el terme; la majoria són xopades o salzedes.

La fauna manté al terme municipal un grau de diversitat destacat gràcies als boscos amb molta presència d'invertebrats, rèptils i aus. S'ha de destacar la presència d' àguiles de panxa blanca i de brufolde. També hi són presents genetes, gats salvatges, sargantanes de cua llarga o fardatxos ocel·lats, colobres bastardes, serps llises, d'aigua etc. Hi abunda el porc senglar i també és destacable la població de voltors.  

A la ciutat hi ha cinc escoles infantils, tres de les quals municipals (l'Escola Infantil Batoi, l'Escola Infantil Jesuset del Miracle i l'Escola Infantil Zona Nord); una, de la Conselleria (l'Escola Infantil el Partidor), i una de concertada (l'Escola Infantil el Salvador).

També hi ha quatre centres públics d'educació primària (el Romeral, l'Horta Major, el Miguel Hernández i el Sant Vicent) i quatre de secundària (l'IES Andreu Sempere, l'IES Batoi, l'IES Cotes Baixes i l'IES Pare Eduard Vitòria).

Quant a centres concertats de primària i secundària, hi ha el Josep Arnauda, la Presentació, la Salle, el Sagrada Família, el Santa Anna, el Salesià Joan XXIII, el Salesià Sant Vicent Ferrer, el Sant Roc Primària, el Sant Roc Secundària i el col·legi Sant Vicent de Paül.

Altres ofertes educatives són l'Escola de Belles Arts, el Servei de Formació del Professorat (CEFIRE), el Conservatori Elemental de Dansa, el Conservatori de Música Joan Cantó, l'Escola d'Art Superior de Disseny, l'Escola Oficial d'Idiomes, l'EPA Orosia Silvestre per adults, l'Escola Politècnica Superior d'Alcoi(EPSA) de la Universitat Politècnica de València, la Residència Comarcal El Teix, el Servei Psicopedagògic Escolar (SPE) i el centre Tomàs Llàcer d'educació especial.

  • Més informació: Regidoria d'Educació de l'Ajuntament d'Alcoi 

La Residència Comarcal El Teix atén xiquets i adolescents amb problemes familiars greus. Amb les primeries del segle XX, l'industrial alcoià Carlos Pérez va construir l'edifici, conegut en el seu moment com a xalet de Carlos Pérez. Després de la Guerra Civil Espanyola va passar a ser una llar escola que, amb el nom de la Mare de Déu del Miracle, atenia cent xiquetes amb dificultats familiars. El centre va pertànyer inicialment a l'auxili social. En aquella època es va fer famós l'apel·latiu de la Gota de la Leche. El 1982 es va transferir a la Generalitat Valenciana, i es va encarregar la seua gestió a la Direcció General de Servicis Socials de la Conselleria de Benestar Social.  

La Universitat Politècnica de València està representada per l'Escola Politècnica Superior d'Alcoi; de les seues instal·lacions destaquen tres edificis emblemàtics a la ciutat: l'edifici Viaducte, l'edifici Carbonell i l'edifici Ferrándiz.

L'edifici Viaducte era un antic hospital construït pocs mesos després de l'inici de la guerra. Tant a Noruega com a Suècia es van constituir comités d'ajuda a Espanya impulsats per organitzacions socials i polítiques de variada naturalesa, generalment progressista, que van recaptar fons monetaris per oferir ajuda humanitària al poble espanyol. Gràcies a esta recaptació popular va ser possible l'ajuda humanitària escandinava, que a la primavera de 1937 va crear a Alcoi l'Hospital Suec-Noruec.

продолжение

Loading

Календарь

«  Июль 2020  »
ПнВтСрЧтПтСбВс
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031

Архив записей

Друзья сайта

  • Заказать курсовую работу!
  • Выполнение любых чертежей
  • Новый фриланс 24