Центральный Дом Знаний - Алькой 1

Информационный центр "Центральный Дом Знаний"

Заказать учебную работу! Жми!



ЖМИ: ТУТ ТЫСЯЧИ КУРСОВЫХ РАБОТ ДЛЯ ТЕБЯ

      cendomzn@yandex.ru  

Наш опрос

Как Вы планируете отдохнуть летом?
Всего ответов: 904

Онлайн всего: 1
Гостей: 1
Пользователей: 0


Форма входа

Логин:
Пароль:

Алькой 1

L'any 2006, l'EPSA, després d'una completa rehabilitació, va inaugurar el seu nou edifici Carbonell, cosa que consolidava el campus d'Alcoi, junt amb l'edifici Ferrándiz, que antigament acollia unes fàbriques tèxtils. La UPV té plans de construir una zona esportiva i altres serveis universitaris per complementar l'oferta d'aquests dos edificis. 

La ciutat té cinc centres de salut: el Centre Comarcal de Salut, el centre d'atenció pediàtrica, el centre de salut La Bassa, el centre de salut La Fàbrica i el centre de salut La Plaça, que acull el centre de salut sexual i reproductiva. També hi ha dos hospitals (l'Hospital Preventori, a Sant Cristòfol, a la serra de Mariola), i el Verge dels Lliris), instal·lacions de la Creu Roja, una unitat d'alcoholisme i una unitat d'emergències del SAMU 112.

Gràcies al Llibre padró 1744-1784 se sap que cap a 1750 la població activa industrial supera l'agrícola, i Alcoi passa a ser dependent de les poblacions pròximes en matèria agrícola i ramadera. A pesar de l'escàs cabal dels seus rius, es creen grans nuclis industrials que aprofiten la força motriu de les seues aigües, i això provoca l'aparició de partides industrials dins del nucli urbà mateix.

Tradicionalment la indústria tèxtil ha sigut la primera font de riquesa d'Alcoi. El primer gremi que es coneix en la ciutat data de 1561, quan és autoritzat pel governador de València, i apareix inclús abans que els de Sabadell i Terrassa, tradicionalment molt més forts econòmicament. La crisi al sector tèxtil s'ha unit a la pràctica desaparició de les indústries del paper i metal·lúrgiques tradicionals, i ara la ciutat es troba en plena reconversió. En els últims anys el nombre de treballadors afiliats a la Seguretat Social s'ha reduït dràsticament, i ha sigut notòria la reducció de llocs de treball en sectors tradicionals de la ciutat,  ja siga pel tancament d'empreses o pel trasllat a altres poblacions properes.

Alcoi i Bocairent són els dos centres tèxtils històrics de la zona, als quals s'han unit Ontinyent, Banyeres de Mariola, Cocentaina, Biar, Albaida, Benilloba... A aquests municipis s'hi ha traslladat molta producció a causa de la tradicional falta de sòl industrial a la ciutat per la seua orografia; també hi han contribuït les polítiques d'ajuda a les empreses adoptades pels municipis pròxims. L'eix industrial Alcoi-Ontinyent-Gandia pateix actualment les conseqüències d'una greu crisi per la competència de productes provinents sobretot de la Xina. Per sobreviure el sector ha de bolcar-se en la investigació i sobretot optar per ser referent de qualitat.  Actualment els productes no tèxtils tenen un major pes en l'economia alcoiana. 

Els altres dos sectors tradicionals són el metal·lúrgic i el paperer, ambdós molt reduïts en comparació als segles XIX i XX.

Vegeu també: el Molinar d'Alcoi, els Tints i el Tossal

La indústria metal·lúrgica es remunta al segle XI, però és en els segles XIX i XX quan prolifera gràcies a la construcció de la maquinària necessària pels sectors tèxtil i paperer. També es fabrica maquinària agrícola, calderes o maquinària per espinyolar l'oliva. En l'actualitat gran part de la producció se centra en petites peces de mobiliari urbà com són tapes de clavegueram, reixes de desguàs, etc., així com en peces per subministraments industrials. 

Actualment el sector químic (cosmètica i articles de neteja), la construcció de vehicles isotèrmics, de maquinària d'embalatge per la indústria alimentària i el sector alimentari (olives farcides, productes carnis, pastisseria i licors i aiguardents), així com la indústria auxiliar relativa a les festes de moros i cristians, formen part de l'activitat econòmica alcoiana.

Alcoi està conformat per un nucli central de set barris principals més sis entitats de població disseminades pel seu terme municipal, així com antigues partides industrials situades dins de la ciutat. Aquests barris són: Batoi, Centre —amb el barri de la Sang—, el Viaducte, l'Eixample, Santa Rosa, zona Alta izona Nord, en la qual s'integren els barris de Caramanxel, la Clau, Joan XXIII i Font Dolça,  les partides de Barxell, la Canal Alta, la Canal Baixa, Cotes Altes, Cotes Baixes, l'Horta Major, les Llacunes, Mariola, els Pagos, Polop Alt, Polop Baix, la Rambla Alta, la Rambla Baixa, el Regadiu, Riquer Alt, Riquer Baix, el Salt, Sant Benet Alt i Sant Benet Baix, les subpartides dels Llençols, els Tints, el Tossal, Gormaig, les Mascarelles, Xirillent, etc., i els polígons Cotes Baixes, Cotes Altes, la Beniata, els Realets, Sant Benet i un nou projecte a la Canal que ha despertat una certa polèmica per l'impacte ecològic que pot tindre. 

La població es concentra sobretot a la zona Nord, Santa Rosa i l'Eixample, tres barris relativament moderns que acullen fins al 74% dels habitants de la ciutat. Disseminades per les serres que envolten Alcoi, trobem les urbanitzacions i entitats de població de Baradello-Sargento, Cases del Salt, l'Estepar, Font Roja, Montesol i Sol i Camp.

Al terme municipal d'Alcoi es troben les ermites de Sant Antoni Abat (segle XIV i segle XVIII) i Sant Cristòfol (segle XIV), i les de Polop (segle XVIII),Barxell i Mariola.[62] Al complex industrial del Molinar es troba una ermita dedicada a la Verge del Pilar. 

L'antiga parròquia de Santa Maria, més coneguda com l'antic hospital, és el primer temple cristià de la població del qual es té notícies. Abandonat el seu ús com a església, l'edifici ha complit diverses funcions. Quasi contemporani a aquest és el convent de Sant Agustí, construït al segle XIV al lloc on s'erigia el Castell Palau dels Llúria; del convent avui només se'n conserva el claustre (actual plaça de Dins), d'estil neoclàssic, així com els seus fonaments i unarc gòtic. Encara que l'actual església de Sant Jordi va ser construïda l'any 1921, ja es tenen notícies de l'existència d'una ermita dedicada al sant en el mateix lloc edificada entre els anys 1429 i 1442.  L'església del Sant Sepulcre és un convent d'agustines descalces. A l'octubre de 1597 es va habilitar la part destinada a albergar les monges reformades a proposta de l'arquebisbe Ribera. 

L'església arxiprestal de Santa Maria (segle XVIII-1937/1955) fou beneïda el 22 de setembre de 1768 per substituir l'antiga parròquia.  El temple va ser demolit l'any 1937. Acabada la guerra civil va ser reconstruïda sobre la seua mateixa planta (de la qual es conserven restes). Idèntica sort va patir l'església de Sant Maure (segle XVIII-1936/1956). L'actual temple, beneït el 29 d'abril de 1956, no guarda cap relació arquitectònica amb el temple destruït durant la guerra civil (convent i església de Franciscans).

A la ciutat es troben dues petites capelles, la de Sant Miquel (segle XVIII), construïda en 1790 i declarada Bé d'Interés Cultural,  i la capella de la Mare de Déu dels Desemparats, oberta al culte en 1852. Actualment aquest temple està dessacralitzat i en el seu interior es conserven llenços i pintures al fresc obra de Vicente Castelló Amat (1787-1860), deixeble de Vicente López; en el2010 acollirà una exposició de la Fundació la Llum de les Imatges i per això es va a transformar en pinacoteca. 

Finalment, malgrat que l'edifici del santuari de Maria Auxiliadora (1931) no té interés artístic, conté murals pictòrics de Ramón Castañer dedicats a sant Pancràs (1951), sant Joan Bosco (1988),sant Jordi (1993), i de David Pastor Corbí al treball i Sant Francesc d'Assís. 

Amb motiu de la celebració a Alcoi de l'exposició "Camins d'Art" de la fundació Llum de les imatges a l'any 2011 l'església arxiprestal de Santa Maria, la fatxada nord de la església de Sant Maur, la capella de la "Mare de Déu" així com l'antic asil de les germanetes dels pobres han sigut restaurats.  

L'aspecte actual d'Alcoi deriva directament del de la ciutat pionera de la Revolució Industrial. Les indústries, els barris obrers i les cases de la burgesia van conviure en un espai reduït entre les valls i els rius. En molts casos conviuen en un mateix edifici petits tallers a la planta baixa amb vivendes de treballadors. El centre urbà d'Alcoi fou declarat Bé d'Interés Cultural com a conjunt historicoartístic l'any 1982, situació legal que no ha pogut evitar l'enderrocament total de molts dels seus carrers. 

Anteriors a la Revolució Industrial, destaquen l'antic edifici de l'hospital (segle XIII/segle XVIII, vegeu "Esglésies"), que junt amb les muralles són les restes més antigues de la ciutat; el museu arqueològic Camil Vicedo,  situat a l'antiga casa de la Vila, i el casal de Sant Jordi (segle XVIII), seu del museu de festes de moros i cristians i de l'associació de Sant Jordi.

També tenen un considerable valor arquitectònic la Casa Consistorial (1846-1863);[80] la casa de la Bolla, reformada el 1890, que va ser la seu de la Reial Fàbrica de Draps;  el palauet d'Albors (1873), que pren el nom del financer alcoià; l'Hospital Civil d'Oliver (1868-1877); l'edifici del Mont de Pietat[83] (1909) seu del CADA Centre d'Art d'Alcoi,  i la Casa de la Cultura,  edifici neoclàssic de 1923 que acull la biblioteca pública i l'arxiu municipal.

Tota la ciutat està esguitada d'edificis industrials, molts dels quals estan sent rehabilitats com a locals d'oci, ambulatoris o zones esportives, com l'escorxador, i de museus, com la fàbrica dels Tacos o el museu d'interpretació turística d'Alcoi, a la partida dels tints.

El modernisme, com a Novelda, compta amb bells exemples disseminats pel barri vell de la ciutat, com el Círculo Industrial  (1904), el club social de la burgesia alcoiana de fa un segle, o la Casa del Pavo,  construïda entre 1908 i 1909 per l'arquitecte Vicent Pascual Pastor i que es va convertir en l'estudi de pintura de Ferran Cabrera. També s'han de destacar l'antic parc de Bombers  (1914), el conservatori de música i dansa Juan Canto (1906-1908) o l'edifici de Papereres Reunides,  que va ser la central de Papereres Reunides SA, empresa que en 1934 reunia la major part dels fabricants de paper de la ciutat, famosos pels seus llibrets de paper de fumar.

Vestigi de la guerra civil és el museu Refugi antiaeri de Cervantes (1936), vinculat al Grup Escolar Cervantes (1924-1925), d'estil eclèctic i seu de l'Escola de Disseny, si bé la ciutat està esguitada de refugis públics i privats que esperen una rehabilitació.

Del segle XX destaquen la Llotja de Sant Jordi, obra de Santiago Calatrava, al subsòl de la plaça d'Espanya, i el barri de la Sang, barri obrer que va ser remodelat entre els anys 1991 i 2001. 

Alcoi és coneguda com la ciutat dels ponts. La seua peculiar orografia, marcada pels barrancs, va fer necessari que se'n construïren. A més dels ponts que formaven l'antiga xarxa viària (el pont de Penàguila, el de Cocentaina i el pont vell de Sant Roc, que daten del segle XVIII), n'hi ha altres de menors que van ser edificats per permetre l'accés a les indústries situades en la vora del riu Riquer.

Tres són les xarxes de ponts que es troben a Alcoi. La principal està conformada pels ponts més moderns, que possibiliten el pas de la N-340, com són elpont de Maria Cristina (1828-1837);  el pont de la Petxina (1863);  el pont de Sant Roc (1862); el viaducte de Canalejas (1907), denominat així pel diputat a Corts pel districte d'Alcoi José Canalejas y Méndez; el pont de Sant Jordi (1931), perfil que identifica la ciutat, i el pont de Fernando Reig, un modern pont penjat construït el 1987 que dóna eixida a Alcoi en direcció a Alacant.

Una altra és la xarxa de ponts de la via de tren Alcoi-Alacant, del temps de la dictadura de Primo de Rivera, que mai no va arribar a entrar en servei. Entre aquests destaquen el pont de les Set Llunes i el pont del Salt, situats tots dos a la via verda d'Alcoi.

La tercera està conformada pels antics ponts que servien primitivament com a eixida d'Alcoi, quatre d'ells de més de dos segles d'antiguitat. Es tracta del pont del Tossal (1712) o de Penàguila; del pont Antic Sant Roc (1731), anomenat de Na Solivella a l'edat mitjana; el pont d'Alcassares (1780) o Cocentaina, i el pont de Cadisenyo (1790), de Don Bautista o de Penella.

Als carrers d'Alcoi compartixen primacia els idiomes castellà i valencià, amb certa preponderància d'aquest últim, si bé la gran immigració de castellanoparlants durant els segles XIX i gran part del XX va fer que aquesta comunitat aconseguira gran importància, i s'arribà a parlar-se més el castellà que el valencià. La política de normalització lingüística empresa al País Valencià des de l'any 1980 ha revitalitzat l'ús del valencià també a Alcoi. La variant del català de la ciutat tradicionalment s'anomena parlar xeu. 

La paraula xeu és el "malnom que donen als alcoians els habitants de les comarques veïnes",  si bé és un mot que ha caigut en desús.

Durant el govern del Partit Popular, la corporació municipal tingué una clara preferència per l'ús del castellà, actitud que creà un etern conflicte lingüístic entre l'Ajuntament i l'oposició,  i que va fer necessària la intervenció del Síndic de Greuges en diverses ocasions.  Els altres partits polítics acusaren elPP de provocar el retrocés en l'ús del valencià a Alcoi.  La unitat lingüística també fou un tema recurrent en el debat polític municipal.

En l'actualitat a l'escola pública predomina l'ensenyament en valencià, mentre que a l'escola concertada és majoritari l'ús del castellà. A Alcoi els grups de batxillerat de línia en valencià estan disminuint, ja que des de 2004 està produint-se un reagrupament d'alumnes per optatives i no per la llengua en què han sol·licitat cursar els estudis, cosa que obliga els alumnes a escolaritzar-se en un altre centre.  

Alcoi té un reglament de normalització lingüística aprovat el 25 de gener de 1990; el principal garant del seu funcionament és el Gabinet Municipal de Normalització Lingüística. La seua principal comesa és fer públiques les ajudes existents per al foment de l'ús del valencià, dedicar-se a l'assessorament lingüístic públic o privat, desenvolupar cursos de llengua, fomentar campanyes de normalització i assegurar la presència visible del valencià al carrer. En els últims anys aquest gabinet ha vist retallats els seus pressupostos i la seua activitat. 

Malgrat el reglament de normalització lingüística, en l'actualitat s'escriuen resolucions, revistes o plaques commemoratives de l'Ajuntament només en castellà,  i inclús es troben incorreccions ortogràfiques en valencià a la plana web municipal.  

La Mostra de Teatre , anomenada també "Mostra de Teatre Valencia d'Alcoi" i Mostra de Teatre d'Alcoi. Fira d'Arts Escèniques Comunitat Valenciana a partir de l'any 2006, està organitzada per l'Ajuntament d'Alcoi i Teatres de la Generalitat Valenciana, i forma part de la Coordinadora de Ferias de las Artes Escénicas del Estado Español (COFAE) i de la Red Española de Teatros, Auditorios y Circuitos de Titularidad Pública. Es tracta d'una fira multiescènica (Centre Cultural, teatre Principal, teatre Calderón, teatre Salesians, Llotja Sant Jordi (punt central d'informació), plaça de Dins, IES Pare Vitòria, col·legi públic Sant Vicent, pub Gaudí, Círculo Industrial, etc) que reunix programadors de circuits públics i comercials, periodistes, crítics teatrals i gestors culturals 

 Entitats

  • El Correllengua és una iniciativa de la Xarxa de Casals Jaume I i Acció Cultural del País Valencià (ACPV) per la defensa i la promoció de la llengua i per fomentar el seu ús social. La flama del Correllengua simbolitza la unitat de la llengua catalana. 

  • Les Jornades de Sociolingüística van ser una iniciativa del Gabinet Municipal de Normalització Lingüística per tal d'impulsar el procés de normalització lingüística en la societat; les primeres es van celebrar l'any 1992. L'Ajuntament d'Alcoi publicava anualment les ponències (cinc volums), fins que l'any 1997 se signà un conveni entre l'Ajuntament i l'editorial Bromera per publicar-les en la col·lecció "Graella Lectures de Sociolingüística". L'any 2002, el govern municipal de l'Ajuntament, en mans del Partit Popular, impedí que les jornades continuaren realitzant-se al·legant raons pressupostàries. Les entitats culturals Amics de Joan Valls i Jordà, Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi, la Coordinadora Alcoià-Comtat pel Valencià, l'Associació Cultural Alcoià-Comtat i el Centre Ovidi Montllor-Casal Jaume I d'Alcoi van elaborar un manifest, van fer una recollida de signatures i van crear el Grup d'Estudis Sociolingüístics. Malgrat que el Blocva presentar una esmena als pressupostos de 2004 per recuperar-les, la iniciativa no va prosperar.  Cinc anys després, a pesar de continuar sense pressupost municipal, va arrancar la dotzena edició gràcies a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Institut d'Estudis Catalans, el Centre Cultural Ovidi Montllor-Casal Jaume I, la Coordinadora pel Valencià Alcoià-Comtat i la Universitat Politècnica de València.[ 

  • La Universitat Politècnica de València organitza una sèrie d'activitats per celebrar la Setmana per la Llengua que es realitzen en els campus de València, Gandia i Alcoi. Tots els alumnes tenen l'opció de rebre la seua formació en llengua valenciana. L'Àrea de Promoció i Normalització Lingüística de la UPV participa en la Trobada d'Escoles en Valencià de l'Alcoià i el Comtat.

  • La Trobada d'Escoles en Valencià de l'Alcoià i el Comtat, que se celebra des de fa més de vint anys, vol promoure la llengua en diferents àmbits amb la participació de xiquets d'escoles infantils, escoles de primària i secundària. 

Guardons pel suport a la llengua

  • El Premi Ciutat d'Alcoi de Teatre és una iniciativa municipal que té continuïtat des de 1971; s'hi poden presentar obres de temàtica lliure, en valencià. Les peces premiades es publiquen a Edicions 62 i reben un premi econòmic. 

  • Els Premis de Música en Valencià Ovidi Montllor es van crear per reconèixer els millors músics i cantants en valencià. Atorguen guardons en les categories de millor disc, millors arranjaments, millor intèrpret del país, millor disc de cançó, millor disc de folk, millor disc de pop rock, millor cançó, millor lletra, grup revelació, a la trajectòria artística i al suport a la música en valencià. 

  • El Premi de Poesia Manel Rodríguez Martínez, de l'Associació d'Amics de Joan Valls, accepta treballs poètics de qualsevol modalitat, escrits en llengua catalana, i ofereix un premi en metàl·lic i la publicació de l'obra guanyadora dins la col·lecció "Edicions de la Guerra" de l'Editorial Denes. 

  • El Premi Joan Valls i Jordà vol estimular la promoció i l'ús social del valencià. De caràcter honorífic, l'organitza l'Associació d'Amics de Joan Valls des de l'any 1995 amb l'objectiu de reconèixer les persones i les entitats de l'Alcoià i el Comtat que treballen a favor de la llengua. 

  • El Premi Ximo Llorca Pascual de l'executiva comarcal del BLOC de l'Alcoià-el Comtat-Les Foies de Castalla i Xixona vol fer un "reconeixement al compromís amb el País Valencià i la seua llengua i cultura". És una de les dues modalitats dels premis Agermanats.

    продолжение

Loading

Календарь

«  Октябрь 2019  »
ПнВтСрЧтПтСбВс
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031

Архив записей

Друзья сайта

  • Заказать курсовую работу!
  • Выполнение любых чертежей
  • Новый фриланс 24